OTRAS HISTORIAS

miércoles, 16 de noviembre de 2022

"SOMBRAS DEL PADRE "BISCÚTER"


                                                              "EL PADRE BISCUTER"

Juan Luis, fue el encargado por el cardenal Modrego (su gran benefactor y guía espiritual), para llevar a buen puerto el 2º intento de la construcción de la iglesia, de la que iba a ser la parroquia de María Auxiliadora, tras fracasar el primer intento llevado a cabo por el rector de San José Mossen Pere Sala, a cuya demarcación pertenecían los asuntos espirituales de la nueva Parroquia y de cuyo consejo parroquial y la asociación cristiana San Vicente de Padul, partió la idea.


Recordemos que el acto de la colocación de la primera piedra de la nueva iglesia, fue presidido por el alcalde de la ciudad, Sr. ALBO, no asistió ni el cardenal, ni ningún representante de la diócesis. Hay dos versiones del motivo de su ausencia, unos dicen que no fue invitado por los promotores del acto, que estaban enfadados por el rechazo a su proyecto y otros que el enfado fue del cardenal, por no haber sido invitado.


Fuera cual fuese el motivo, el asunto es que se redactó un nuevo proyecto con nuevos planos del mismo arquitecto, el Sr. Brullet y se volvió a comenzar de nuevo, motivo por el cual se colocaron dos primeras piedras.

De la primera, 31/5/1953 existen fotos y crónicas y de la 2ª, sólo crónicas. No he encontrado fotos, aunque estoy seguro, que en el archivo parroquial de EPMA, como en el del alguno de los fotógrafos de la época que seguían el devenir de la ciudad, debe haber alguna.


No soy quién para quitarle méritos a la labor llevada a cabo por Juan Luis, hizo muchas cosas en nuestro barrio, pero adjudicarle todos los méritos, ni es cierto, ni es justo.

Tampoco pretendo escribir sobre él, aunque nadie me va a privar de opinar en contra de algunas de las anécdotas, que algunos de los que estuvieron más cerca de él, les ha interesado esparcir, para aprovecharse de ello.

El padre Biscuter, tuvo como todos, sus propias sombras, tengo más de una declaración de alumnos suyos que no solo no comparten tanto elogio, sino que cuentan algunas actitudes no muy edificantes. No he querido publicarlas por dos razones, una porque son cosas personales y las deben explicar los que las ha sufrido, y otra, porque afectaría a terceras personas todavía vivas y a sus familiares.

Tuvo también sus enfrentamientos, con algunos de los que no comulgaban con ruedas de molino, como el que le llevó a estar mal con toda la “curia” de Mataró, cuyo motivo no he podido averiguar, pero que podría estar relacionado con su pertenencia al Opus Dei, y su participación activa, en los cursos de verano a los que dedicaba su tiempo vacacional.

También era bastante autoritario, motivo por el que un grupo de feligreses, abanderados por uno de los componentes de su consejo parroquial, (que casualmente no firmó para no ser descubierto) dirigieron una carta al arzobispado en la que le exponían varias quejas y le solicitaban su relevo.

No he encontrado la contestación a la carta, pero sé que le causó mucho daño a nivel personal, al sentirse traicionado por algunas de las personas en las que él confiaba, tal como se intuye en su carta de despedida a sus feligreses y que fue el inicio de su traslado definitivo a Barcelona.

Esta situación se repetiría con su sucesor Manuel Seliva a final de 2004 y comienzo del 2005, donde feligreses del mismo grupo, comenzaron una campaña contra de uno de sus componentes, (parece ser que despechado por no haber sido él nombrado para el cargo).

La campaña consistió, en esparcir los domingos alrededor de la iglesia, mensajes como los tres diferentes que me hicieron llegar y que publico por ser de dominio público y fácilmente comprobables.

 


 

  

martes, 8 de noviembre de 2022

LA SEÑORITA QUICA


La señorita Quica, es uno de los personajes, sin los que la historia de nuestro barrio, quedaría huérfana.Desarrolló una labor admirable, que dejó impronta en muchos niños de aquellos primeros compases de la escuela de la parroquia. Por motivo de la pandemia del Covid 19, no pudimos gravar en su día la entrevista que le hicimos en Argentona donde ella reside desde siempre. 

Quica es recordada por muchos chicos a los que ella le enseñó las primeraas letras, muchos de ellos era la primera vez que asistían a una escuela, para algunos algo desconocido. Años más tarde cuanto cerró la escuela, siguió trabajando en nuestro barrio durante varios años más, en la recién estrenada escuela "El Turó", orgullo de nuestro barrio, la primera escuela de Mataró que apostó por la enseñanza en Catalán.

Para ella y para todos los cmpañeros que nos recuerda en su escrito, nuestro eterno agradecimiento.




 LES  ESCOLES  PARROQUIALS  DE  MARIA  AUXILIADORA  DE  MATARÓ

Amb il·lusió vaig acceptar la proposta d’en Dionís Fernández (antic alumne) i del Ildefonso Mármol. Es tractava de fer una mica d’història de les  Escoles  Parroquials de Maria Auxiliadora de Mataró, segons el meu punt de vista.  Per començar, anirà bé que em presenti:

Soc la Francesca Albert Salom (tothom em diu Quica).  Vaig néixer a Argentona, el 21 de gener de 1941. Sempre he viscut al meu poble natal. Amb ampliació d’estudis de Comerç,  vaig cursar l’escolaritat al col·legi de les Franciscanes d’Argentona, fins als 15 anys. Després d’un temps, amb la prova d’ingrés a la universitat per a majors de 25 anys, em  llicenciava en Filosofia i Ciències de l’Educació a la Universitat de Barcelona i, per la mateixa universitat, tinc el títol de Mestra de Català. Més endavant vaig seguir els tres cursos de Ciències Religioses a l’Institut de Teologia de Barcelona. El meu ambient sempre ha estat la parròquia i -segons les diverses etapes de la vida- en entitats o moviments socials, culturals i d’església (a nivell local, comarcal i diocesà, en la JAC-Moviment Rural Catòlic).

Tinc el goig d’haver estat la primera “mestra” de les Escoles Parroquials de Maria Auxiliadora i, es podria dir, cofundadora amb mossèn González; hi vaig treballar del 1956 fins al 1968  quan vaig  anar a la nova l’escola El Turó, del mateix barri de Cerdanyola.

 

MOSSÈN  JUAN  LUIS  GONZÁLEZ  DE  HARO

No es pot parlar d’aquestes escoles sense tenir present el seu fundador, mossèn González, anomenat per alguns,”padre Juan Luis”, per  altres “mossèn Lluís” i popularment “mossèn Biscúter”. Havia nascut a Elorrio (Biscaia), el 1916, on el seu pare exercia de mestre nacional i anys després  a Cardona (Bages). Això va fer que la família González s’instal·lés definitivament a Catalunya.

Un cop ordenat sacerdot a Mataró el 1943, va exercir el seu ministeri, entre d’altres llocs, a Puigdalba (avui Puigdàlber, Alt Penedès), i a Sant Vicenç de Montalt (el Maresme). Del gener a l’octubre de 1955, va ser ecònom de la Parròquia de Sant Julià d’Argentona i de 1955 a 1973 es va fer càrrec de la nova Parròquia de Maria Auxiliadora de Mataró, fins que va ser destinat a la Parròquia de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Allà va morir el 9 de març de 1985.

 

ORÍGENS  DE  LA  PARRÒQUIA  I  DE  LES ESCOLES

Era la tardor de 1955 quan mossèn Lluís iniciava la seva missió pastoral al barri de Cerdanyola, de Mataró, que fins feia poc pertanyia a la Parròquia de Sant Josep de la mateixa ciutat. Ja s’havia fixat el terreny on construir l’església, però res no se sabia, ni se’n parlava, dels locals parroquials. L’Oratori Festiu  que els salesians tenien a prop del seu col·legi, al mateix barri de Cerdanyola, va ser el primer lloc que mossèn González, mitjançant activitats de formació i d’esplai, li va servir per congregar i entrar en contacte amb la nova feligresia, sobretot la els infants i adolescents. Aquí rau l’origen de les escoles parroquials que ell faria realitat ben aviat.

Amb molt d’esforç, mossèn González va aconseguir ajuda i col·laboracions que li van permetre comprar un terreny (al costat de l’església que només tenia els fonaments fets) i edificar-hi els locals parroquials. La part baixa de l’edifici tindria l’escola, amb tres aules, una sala polivalent i dos despatxos. A  sobre, hi aniria la rectoria i el saló d’actes.

A l’estiu de 1956 vaig acabar l’escolaritat i, a l’hora d’anar a treballar, se suposava que aniria a algun despatx, Va ser llavors que mossèn Lluís em va proposar fer de “mestra” per ajudar-lo  (per un curs!) a l’escola que estava preparant a la seva nova parròquia, al barri de Mataró, on havia estat destinat encara no feia un any. No cal dir amb quina sorpresa i entusiasme vaig acceptar aquella “feina”.

No es va poder iniciar el curs escolar fins al 5 de novembre de 1956 perquè encara no s’havien acabat les obres. Vam començar amb un alumnat molt nombrós, de 7 a 14 anys aproximadament, distribuït en tres grups. El “claustre de professors” el formàvem cinc nois estudiants, jo mateixa (tots de 15 a 16 anys i sense títol) i mossèn Lluís, que estava acabant el magisteri per tal de donar legalitat i oficialitat a l’escola.

Jo feia la jornada normal, igual que el mossèn,  però els quatre mestres-estudiants tenien els horaris repartits, segons els dies de la setmana: els germans Torrents,  de Sant Vicenç de Montal; en J.M. Regàs, de Mataró i en G. Carbó, de Puigdalba, encara que circumstancialment primer vivia a casa de mossèn Lluís i els seus pares, al carrer de Sant Josep Oriol de Mataró i, quan es van acabar les obres de la rectoria, van venir a Cerdanyola.

Era famós el petit cotxe, el,  Biscuter que tenia mossèn Lluís. En va tenir dos, el primer, com que no tenia marxa enrere, era tot un espectacle veure els nois com el movien. Eren uns cotxets que  sempre anaven plens, sobretot d’escolans, i davant els inconvenients, més tard va arribar el 600, que tenia més comoditats.

Quan vaig començar a anar a Cerdanyola encara hi havia el tramvia, però al cap de poc temps ja feia els desplaçaments amb una motoreta.  

L’escola no es tancava a l’estiu i venien dos joves seminaristes de Mataró a col·laborar-hi: en J. González-Agápito i en J. Masjuan.

Més tard, l’escola ja va tenir mestres titulats: l’Elisa Colomer, la M.Cinta Asensio i mossèn Joan Subirà. A més, també van venir a treballar-hi en F. Venteo, en J. Villanueva i la C. Escorsa. 

Al principi en van fer responsable de la classe que representava ser de parvulari, encara que hi havia nens de 12 anys que no havien anat mai a l’escola, això feia que arribés a tenir seixanta alumnes a l’aula. A l’hora de lectura, mossèn González m’enviava reforços, nois de la classe dels grans perquè m’ajudessin, entre ells haig de recordar especialment un bon company, en Jesús Nieto d’Argentona, que estudiava batxillerat junt amb un grup reduït, entre ells el meu germà Julià. Durant el poc temps que mossèn Lluís va ser a Argentona, va organitzar unes classes d’estiu i en Nieto i el meu germà, hi van començar el batxillerat que van continuar a l’escola parroquial. Tenien els exàmens al col·legi dels Salesians de Mataró.

Recordo amb afecte, agraïment i nostàlgia aquella primera etapa de l’escola. Em sentia ben acceptada i respectada. Amb els meus 15 anys tothom em deia “senyoreta”, començant per mossèn Lluís, que sempre em va tractar de “vostè” i em va donar llibertat i confiança per tal de portar a terme la tasca encomanada. I m’hi sentia molt bé. No vaig tenir mai cap problema. Sempre he portat aquesta escola al cor i encara sento enyorament...

 

LA  VIDA  QUOTIDIANA  DE  LA  PARRÒQUIA

Als primers temps de l’escola, teníem festa els dijous al matí, però no els dissabtes. Tant al matí com a la tarda, abans d’entrar a les classes, els tres grups d’alumnes formaven tres fileres al patí i es cantava un himne nacional. A la tarda, en acabar la jornada escolar, tots junts fèiem una rotllana al pati, amb mossèn González al mig, resàvem una avemaria i cantàvem “Es hora de partir” (L’hora dels adeus”). Si bé el llenguatge col·loquial era el castellà, el mossèn  tenia en compte la parla catalana, molt escassa a causa del fet immigratori del veïnat, però s’aprofitava qualsevol circumstància per anar-la introduint i el cant era un bon mitjà.

Es podria dir que el cant i la litúrgia ocupaven un lloc preferent en la vida de mossèn Lluís. Se l’hi notava i no ho podia amagar. Ell mateix tocava l’harmònium per assajar els cants, sobretot de les misses. Aquestes preferències també les he tingudes jo des de sempre. Per això, algunes vegades, mossèn González m’havia demanat que anés a assajar cants a la seva classe, quan ell no podia. Pel que fa a la litúrgia, recordo que va voler que l’altar de l’església fos de cara al poble, perquè preveia que seria una  reforma litúrgica que sortiria del Concili Vaticà II (1959-1962).

Els alumnes tenien estones d’esbarjo, durant  l’horari escolar i abans i després d’acabar les classes. Hi havia varietat de jocs: ping-pong, parxís, escacs, dames, etc., però no “les cartes” per tal de no crear addicció al joc. Per camp de futbol es feia servir l’espai destinat a construir-hi l’església. Uns altres jocs eren el frontó, el criquet, la baldufa, les bales... El frontó era el meu preferit (encara recordo les durícies de la mà, a conseqüència de jugar-hi amb els nois grans).

Gràcies a l’escola hi havia un gran nombre d’escolans, podríem dir que l’escolania era la nineta dels ulls de mossèn Lluís. També hi va haver grups importants de tallers formats pels mateixos alumnes: laboratori fotogràfic, emissora de ràdio, cinema, teatre, escacs, futbol... Com que eren tantes les activitats, d’aquí ve el nom d’EPMA, és a dir, Escoles Parroquials de Maria Auxiliadora, sigles que incloïa tot el que es portava a terme als locals de la parròquia.

El saló d’actes, situat a la part de dalt de l’edifici, era el lloc on cada diumenge s’hi feia cinema i, de tant en tant, teatre o algun festival. El dia 4 de novembre de 1956 va tenir lloc la primera inauguració oficial de la parròquia, al saló d’actes, amb la pel·lícula “CURRITO DE LA CRUZ”.

La sala polivalent de l’edifici parroquial, va servir als primers anys per celebrar-hi missa. Per enterraments, baptismes i casaments, s’havia d’anar a la Parròquia de Sant Josep, a Mataró. L’església no es va poder inaugurar fins al dia 1 de novembre de 1961. El bisbe de Barcelona, doctor Gregorio Modrego, va presidir la cerimònia. En acabar, hi va haver una ballada de sardanes.

Són moltes les vivències que podria explicar del meu pas per les Escoles Parroquials de Maria Auxiliadora de Mataró, però només es tracta de fer-ne una senzilla memòria. Com a conclusió haig de manifestar el meu agraïment per tot allò de bo que vaig rebre durant aquells anys i el desig que perdurin els bons fruits d’aquella llavor sembrada per mossèn González.

 Moltes gràcies, mossèn Lluís!

   Francesca Albert Salom

Argentona, 23 de març de 2021