La señorita Quica, es uno de los personajes, sin los que la historia de nuestro barrio, quedaría huérfana.Desarrolló una labor admirable, que dejó impronta en muchos niños de aquellos primeros compases de la escuela de la parroquia. Por motivo de la pandemia del Covid 19, no pudimos gravar en su día la entrevista que le hicimos en Argentona donde ella reside desde siempre.
Quica es recordada por muchos chicos a los que ella le enseñó las primeraas letras, muchos de ellos era la primera vez que asistían a una escuela, para algunos algo desconocido. Años más tarde cuanto cerró la escuela, siguió trabajando en nuestro barrio durante varios años más, en la recién estrenada escuela "El Turó", orgullo de nuestro barrio, la primera escuela de Mataró que apostó por la enseñanza en Catalán.
Para ella y para todos los cmpañeros que nos recuerda en su escrito, nuestro eterno agradecimiento.
LES ESCOLES PARROQUIALS
DE MARIA AUXILIADORA
DE MATARÓ
Amb
il·lusió vaig acceptar la proposta d’en Dionís Fernández (antic alumne) i del
Ildefonso Mármol. Es tractava de fer una mica d’història de les Escoles
Parroquials de Maria Auxiliadora de Mataró, segons el meu punt de
vista. Per començar, anirà bé que em
presenti:
Soc la
Francesca Albert Salom (tothom em diu Quica).
Vaig néixer a Argentona, el 21 de gener de 1941. Sempre he viscut al meu
poble natal. Amb ampliació d’estudis de Comerç,
vaig cursar l’escolaritat al col·legi de les Franciscanes d’Argentona,
fins als 15 anys. Després d’un temps, amb la prova d’ingrés a la universitat
per a majors de 25 anys, em llicenciava
en Filosofia i Ciències de l’Educació a la Universitat de Barcelona i, per la
mateixa universitat, tinc el títol de Mestra de Català. Més endavant vaig
seguir els tres cursos de Ciències Religioses a l’Institut de Teologia de
Barcelona. El meu ambient sempre ha estat la parròquia i -segons les diverses
etapes de la vida- en entitats o moviments socials, culturals i d’església (a
nivell local, comarcal i diocesà, en la JAC-Moviment Rural Catòlic).
Tinc el
goig d’haver estat la primera “mestra” de les Escoles Parroquials de Maria
Auxiliadora i, es podria dir, cofundadora amb mossèn González; hi vaig
treballar del 1956 fins al 1968 quan
vaig anar a la nova l’escola El Turó,
del mateix barri de Cerdanyola.
MOSSÈN JUAN
LUIS GONZÁLEZ DE
HARO
No es
pot parlar d’aquestes escoles sense tenir present el seu fundador, mossèn
González, anomenat per alguns,”padre Juan Luis”, per altres “mossèn Lluís” i popularment “mossèn
Biscúter”. Havia nascut a Elorrio (Biscaia), el 1916, on el seu pare
exercia de mestre nacional i anys després
a Cardona (Bages). Això va fer que la família González s’instal·lés
definitivament a Catalunya.
Un cop
ordenat sacerdot a Mataró el 1943, va exercir el seu ministeri, entre d’altres
llocs, a Puigdalba (avui Puigdàlber, Alt Penedès), i a Sant Vicenç de Montalt
(el Maresme). Del gener a l’octubre de 1955, va ser ecònom de la Parròquia de
Sant Julià d’Argentona i de 1955 a 1973 es va fer càrrec de la nova Parròquia
de Maria Auxiliadora de Mataró, fins que va ser destinat a la Parròquia de Sant
Pere de les Puel·les de Barcelona. Allà va morir el 9 de març de 1985.
ORÍGENS DE LA
PARRÒQUIA I DE LES
ESCOLES
Era la
tardor de 1955 quan mossèn Lluís iniciava la seva missió pastoral al barri de
Cerdanyola, de Mataró, que fins feia poc pertanyia a la Parròquia de Sant Josep
de la mateixa ciutat. Ja s’havia fixat el terreny on construir l’església, però
res no se sabia, ni se’n parlava, dels locals parroquials. L’Oratori
Festiu que els salesians tenien a prop
del seu col·legi, al mateix barri de Cerdanyola, va ser el primer lloc que
mossèn González, mitjançant activitats de formació i d’esplai, li va servir per
congregar i entrar en contacte amb la nova feligresia, sobretot la els infants
i adolescents. Aquí rau l’origen de les escoles parroquials que ell faria
realitat ben aviat.
Amb
molt d’esforç, mossèn González va aconseguir ajuda i col·laboracions que li van
permetre comprar un terreny (al costat de l’església que només tenia els
fonaments fets) i edificar-hi els locals parroquials. La part baixa de
l’edifici tindria l’escola, amb tres aules, una sala polivalent i dos despatxos.
A sobre, hi aniria la rectoria i el saló
d’actes.
A
l’estiu de 1956 vaig acabar l’escolaritat i, a l’hora d’anar a treballar, se
suposava que aniria a algun despatx, Va ser llavors que mossèn Lluís em va
proposar fer de “mestra” per ajudar-lo (per
un curs!) a l’escola que estava preparant a la seva nova parròquia, al barri de
Mataró, on havia estat destinat encara no feia un any. No cal dir amb quina
sorpresa i entusiasme vaig acceptar aquella “feina”.
No es
va poder iniciar el curs escolar fins al 5 de novembre de 1956 perquè encara no
s’havien acabat les obres. Vam començar amb un alumnat molt nombrós, de 7 a 14
anys aproximadament, distribuït en tres grups. El “claustre de professors” el
formàvem cinc nois estudiants, jo mateixa (tots de 15 a 16 anys i sense títol)
i mossèn Lluís, que estava acabant el magisteri per tal de donar legalitat i
oficialitat a l’escola.
Jo feia
la jornada normal, igual que el mossèn,
però els quatre mestres-estudiants tenien els horaris repartits, segons
els dies de la setmana: els germans Torrents,
de Sant Vicenç de Montal; en J.M. Regàs, de Mataró i en G. Carbó, de
Puigdalba, encara que circumstancialment primer vivia a casa de mossèn Lluís i
els seus pares, al carrer de Sant Josep Oriol de Mataró i, quan es van acabar
les obres de la rectoria, van venir a Cerdanyola.
Era
famós el petit cotxe, el, Biscuter
que tenia mossèn Lluís. En va tenir dos, el primer, com que no tenia marxa
enrere, era tot un espectacle veure els nois com el movien. Eren uns cotxets
que sempre anaven plens, sobretot
d’escolans, i davant els inconvenients, més tard va arribar el 600, que
tenia més comoditats.
Quan
vaig començar a anar a Cerdanyola encara hi havia el tramvia, però al cap de
poc temps ja feia els desplaçaments amb una motoreta.
L’escola
no es tancava a l’estiu i venien dos joves seminaristes de Mataró a
col·laborar-hi: en J. González-Agápito i en J. Masjuan.
Més
tard, l’escola ja va tenir mestres titulats: l’Elisa Colomer, la M.Cinta
Asensio i mossèn Joan Subirà. A més, també van venir a treballar-hi en F.
Venteo, en J. Villanueva i la C. Escorsa.
Al
principi en van fer responsable de la classe que representava ser de parvulari,
encara que hi havia nens de 12 anys que no havien anat mai a l’escola, això
feia que arribés a tenir seixanta alumnes a l’aula. A l’hora de lectura, mossèn
González m’enviava reforços, nois de la classe dels grans perquè m’ajudessin,
entre ells haig de recordar especialment un bon company, en Jesús Nieto
d’Argentona, que estudiava batxillerat junt amb un grup reduït, entre ells el
meu germà Julià. Durant el poc temps que mossèn Lluís va ser a Argentona, va
organitzar unes classes d’estiu i en Nieto i el meu germà, hi van començar el
batxillerat que van continuar a l’escola parroquial. Tenien els exàmens al
col·legi dels Salesians de Mataró.
Recordo
amb afecte, agraïment i nostàlgia aquella primera etapa de l’escola. Em sentia
ben acceptada i respectada. Amb els meus 15 anys tothom em deia “senyoreta”,
començant per mossèn Lluís, que sempre em va tractar de “vostè” i em va donar
llibertat i confiança per tal de portar a terme la tasca encomanada. I m’hi
sentia molt bé. No vaig tenir mai cap problema. Sempre he portat aquesta escola
al cor i encara sento enyorament...
LA VIDA
QUOTIDIANA DE LA
PARRÒQUIA
Als
primers temps de l’escola, teníem festa els dijous al matí, però no els
dissabtes. Tant al matí com a la tarda, abans d’entrar a les classes, els tres
grups d’alumnes formaven tres fileres al patí i es cantava un himne nacional. A
la tarda, en acabar la jornada escolar, tots junts fèiem una rotllana al pati,
amb mossèn González al mig, resàvem una avemaria i cantàvem “Es hora de partir”
(L’hora dels adeus”). Si bé el llenguatge col·loquial era el castellà, el
mossèn tenia en compte la parla catalana,
molt escassa a causa del fet immigratori del veïnat, però s’aprofitava
qualsevol circumstància per anar-la introduint i el cant era un bon mitjà.
Es
podria dir que el cant i la litúrgia ocupaven un lloc preferent en la vida de
mossèn Lluís. Se l’hi notava i no ho podia amagar. Ell mateix tocava
l’harmònium per assajar els cants, sobretot de les misses. Aquestes
preferències també les he tingudes jo des de sempre. Per això, algunes vegades,
mossèn González m’havia demanat que anés a assajar cants a la seva classe, quan
ell no podia. Pel que fa a la litúrgia, recordo que va voler que l’altar de
l’església fos de cara al poble, perquè preveia que seria una reforma litúrgica que sortiria del Concili
Vaticà II (1959-1962).
Els
alumnes tenien estones d’esbarjo, durant
l’horari escolar i abans i després d’acabar les classes. Hi havia
varietat de jocs: ping-pong, parxís, escacs, dames, etc., però no “les cartes”
per tal de no crear addicció al joc. Per camp de futbol es feia servir l’espai
destinat a construir-hi l’església. Uns altres jocs eren el frontó, el criquet,
la baldufa, les bales... El frontó era el meu preferit (encara recordo les
durícies de la mà, a conseqüència de jugar-hi amb els nois grans).
Gràcies
a l’escola hi havia un gran nombre d’escolans, podríem dir que l’escolania era
la nineta dels ulls de mossèn Lluís. També hi va haver grups importants de
tallers formats pels mateixos alumnes: laboratori fotogràfic, emissora de
ràdio, cinema, teatre, escacs, futbol... Com que eren tantes les activitats,
d’aquí ve el nom d’EPMA, és a dir, Escoles Parroquials de Maria Auxiliadora,
sigles que incloïa tot el que es portava a terme als locals de la parròquia.
El saló
d’actes, situat a la part de dalt de l’edifici, era el lloc on cada diumenge
s’hi feia cinema i, de tant en tant, teatre o algun festival. El dia 4 de
novembre de 1956 va tenir lloc la primera inauguració oficial de la parròquia,
al saló d’actes, amb la pel·lícula “CURRITO DE LA CRUZ”.
La sala
polivalent de l’edifici parroquial, va servir als primers anys per celebrar-hi
missa. Per enterraments, baptismes i casaments, s’havia d’anar a la Parròquia
de Sant Josep, a Mataró. L’església no es va poder inaugurar fins al dia 1 de
novembre de 1961. El bisbe de Barcelona, doctor Gregorio Modrego, va presidir
la cerimònia. En acabar, hi va haver una ballada de sardanes.
Són
moltes les vivències que podria explicar del meu pas per les Escoles
Parroquials de Maria Auxiliadora de Mataró, però només es tracta de fer-ne una
senzilla memòria. Com a conclusió haig de manifestar el meu agraïment per tot
allò de bo que vaig rebre durant aquells anys i el desig que perdurin els bons
fruits d’aquella llavor sembrada per mossèn González.
Moltes
gràcies, mossèn Lluís!
Francesca
Albert Salom
Argentona, 23 de març de 2021
.jpg)
.jpg)
.jpg)
